Tercera notícia

Les qüestions lingüístiques que porten tot sovint al debat i a la discòrdia afecten àmbits tan rars com els de l'oci i, concretament, el de jocs de taula. Un exemple el trobem en l'aturada de la venda del Trivial Pursuit Catalunya, un joc de preguntes i respostes sobre la Història de Catalunya i altres temàtiques relacionades amb la Comunitat Autònoma.
I per què s'ha aturat la venda d'aquest producte? Doncs perquè en algunes de les respostes que s'hi donen, hi figuren alguns pobles de les Illes Balears com a pobles de Catalunya. Així, davant la reacció d'aquells balears que no es consideren "catalans", la decisió més senzilla és deixar de vendre el producte.
El problema d'arrel és el de definir què inclou el terme "Països Catalans", si realment existeix aquest concepte, o si, dins de "Catalunya" s'hi pot incloure València, Aragó i les Illes Balears. Tot plegat genera polèmica i, com que no hi ha acord, es produeixen fets com el que ha succeït amb el Trivial Pursuit Catalunya.
Potser una alternativa seria treure del joc les preguntes compromeses, o bé elaborar dues versions del producte: una en la qual s'incloguessin, dins de Catalunya, les Illes Balears, València i Aragó; i una altra en la qual es fes tot el contrari. Cadascú podria comprar la versió que més s'adigués a la seva ideologia i tots contents. O convindria arribar a un acord a l'entorn del problema? La pregunta és: realment algun dia s'arribarà a una concòrdia a l'entorn dels límits territorials catalans? És possible trobar solucions?



Aquesta és la notícia al voltant de la qual he reflexionat:
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/16653/aturen/la/venda/trivial/pursuit/catalunya/despres/detectar/pobles/balears/son/considerats/catalans.html


Feliç 2008 a tothom!

Petonets!

Mua

Que tingueu unes bones festes!

El motiu de la renovació d'avui és desitjar-vos a tots els companys de Llengua II unes bones festes. Us deixo amb el poema "Torna Nadal", de Miquel Martí i Pol, que m'ha agradat molt. Parla d'anar més enllà del consumisme que existeix en aquestes dates, de preguntar-nos allò que de debò importa.

L'arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?



Mua

Vídeo

Hola!
A través del youtube he aconseguit penjar el vídeo de la pràctica. Després de més problemes amb la presentació d'aquest treball, crec que finalment ho he solucionat. Ànims a tots els que també heu tingut entrebancs!

Un poesia de Pitarra

Espero que us agradi aquesta poesia de Serafí Pitarra (Frederic Soler). És la història de dos pares. Cadascun d'aquests pares té un fill i l'estima amb bogeria. Un pare és humà. L'altre pare és un ocell. Però l'amor que senten és igual de gran. Us deixo amb el poema:


LO PASTOR I ELS GAFARRONS

I

Lo pastor té malaltó
un fill seu molt estimat:
és un nin, un infantó
que ell l’estima ab la passió
d’amor de pare cegat.

Matí de casa ha sortit
deixant-lo en son bressolet,
i a pastorar va ab neguit,
que, si és mort son fill petit,
no hi ha al món dol com aquet.

Per quan estigui milló’
un gran pler li pensa dar;
vol agafà’ un gafarró
i donar-lo a l’infantó
quan se comenci a llevar.

Ab l’afany d’aquest intent,
per poder-li l’aucell dur
una gàbia li va fent,
i envesca un roure, creient
que aixís té l’aucell segur.

A dalt del roure envescat
va volar al punt l’aucell,
i al punt s’hi trobà caçat;
era un gafarró novell
pintadet com esmaltat.

Just a l’arbre es va sentir
enganxat a un branquilló,
ja no va poder fugir
i es posà a cridà’ i delir
que donava compassió.

Lo pobre gafarró vell
l’estimava ab amor pur
i, volant dret aon era ell,
va fer quant pot fe’ un aucell
per lliurà’ un fill ben segur.

Tot en va. Prompte el pastor,
a dalt del roure pujant,
prengué al fill de son amor,
que va despedí’, ab dolor,
lo gafarró vell, piulant.

II

Han passat cinc jorns o sis
des que el gafarró fou pres,
i d’un mas sobre el pedrís
malaltet i enyoradís
dins sa gàbia jau malmès.

Son pare, el gafarró vell,
aigua al bec i grans li du,
que també és pare un aucell,
i el voldria veure ab ell
lliure aprop i al bosc segú’.

Al mateix temps, un bressol
una mare està gronxant,
i el pastor, ple el cor de dol,
veu plorant i ab desconsol
que el seu fill està finant.

I mentre el nin va morint,
panteixant se mor l’aucell,
i el pastor ho veu sufrint,
com morir son fill, patint,
veu també el gafarró vell.

I una tarde, cap al tard,
quan s’enfonsa al mar lo sol,
va voler un trist atzar
que, del mas en una part,
lo pastor plorés son dol,

mentres lo gafarró vell,
panteixant i condolgut,
plorava, ab son cor d’aucell,
al gafarronet novell
que la Mort s’havia endut.

I com que aucell i pastor
eren dos pares amants,
si l’un bo, l’altre mellor,
expressant son viu dolor,
l’un ab plor i l’altre ab cants,

sense véurer lo perill
que els duia el blasfemar seu,
deien ab son cor senzill:
«Per què Déu m’ha mort lo fill?»

Frederic SOLER, Poesias, Biblioteca Popular Catalana, Barcelona, 1893.

Bona setmana a tots i totes!

Mua

Una frase molt encertada

Avui poso una frase que he trobat i que m'ha agradat molt:

"Llegir sense reflexionar és com menjar sense digerir".

I és ben veritat: llegir sense assaborir allò que es llegeix és equivalent a no llegir. Per això és tan difícil llegir quelcom que no ens agrada i, com a mecanisme, ho llegim sense parar-nos-hi a reflexionar. Per tant, el millor és quan llegeixes un text que t'agrada i t'atrau. Només aleshores hi trobes el gust, el gust per la lectura, el gust per anar més enllà i continuar llegint.

Bona setmana i ànims a tots amb els treballs i els exàmens!

Mua

L'elaboració del vídeo

L'escrit d'avui el dedicaré a explicar-vos com he realitzat el vídeo per a la pràctica de l'assignatura: després de molts intents frustrats i d'hores i més hores a l'aula d'autoaprenentatge de la facultat, vaig decidir desistir d'utilitzar l'audacity i optar per gravar l'àudio amb l'mp3, unint, ja directament, música de fons amb veu. Vaig seleccionar imatges d'internet i les vaig introduir al programa Windows Movie Maker, com també hi vaig introduir el so prèviament gravat. Vaig usar el Windows Movie Maker amb la intenció de poder penjar el vídeo al blog, però ocupa massa espai i m'ha resultat impossible enllaçar-vos-lo. Així doncs, l'hauré d'entregar personalment i en mà al nostre professor J. Mascarella.

El vídeo, que consta d'un text pertanyent a "El mundo de Leland", pretén ser una sàtira o reflexió punyent a l'entorn del que passa en aquest extrany món on vivim: passen coses que ens agradaria que mai haguessin passat... però: què fem per evitar que succeeixin? La resposta, sovint, és: res.



Una abraçada i disculpes per no poder mostrar-vos el vídeo que, després de tants esforços, ja he finalitzat!



Petonets!



Mua

Llibres d'estil II: "El País"

El segon llibre d’estil que veurem és el del diari “ El País “, en la seva dinovena edició, publicada l’any 2002. Fixem-nos en el primer dels tres pròlegs que s’inclouen (el que acompanyava a l'edició de 2002), escrit per Jesús Ceberio, director del diari: podem destacar que s’hi diu que, si bé el capítol primer del llibre exposa detalladament les obligacions dels periodistes davant de situacions de conflicte d’interessos, altres capítols referits a normes tipogràfiques efímeres s’han simplificat – per tal de no confondre els lectors del diari amb tantes instruccions -. També es parla del capítol en forma de diccionari, el més ampli, que ha experimentat moltes modificacions. Aquest capítol vol facilitar als redactors del diari unes normes unitàries sobre el lèxic relacionat amb les noves tecnologies de la informació, com també estabilitzar paraules no del tot normalitzades. Per últim, el pròleg vol deixar molt clar que aquesta nova edició no varia en principis ni criteris respecte a la primera versió publicada l’any 1977. El llibre d’estil de “ El País “ pretén, tal i com es diu, ser una eina útil per als seus lectors, de manera que puguin mesurar, dia a dia, la qualitat que els ofereix el diari.

Del pròleg a la segona edició (any 1980) i a la tercera edició (1990), inclosos també en aquest llibre, destacarem la definició que es dóna, de “llibre d’estil” al pròleg de 1980: “Un libro de estilo no es una gramática ni un diccionario al uso. Es simplemente el código interno de una Redacción de cualquier medio informativo, que trata de unificar sistemas y formas expresivas con el fin de dar personalidad al propio medio y facilitar la tarea del lector en el caso de los periódicos. “ (…)

Tal i com podem apreciar, la definició donada per “ El País ” difereix poc de la que vam veure en el llibre d’estil de “ El Periódico de Catalunya “.

A continuació, i després dels tres pròlegs, trobem la introducció, on s’explica que, davant l’explosió de nous termes a les pàgines dels diaris, el present llibre d’estil inclou molts mots nous, sovint d’origen anglosaxó. Es diu també que moltes de les modificacions introduïdes en el lèxic d’aquesta edició estan relacionades amb els “falsos amics” – traduccions de paraules estrangeres segons el seu so, i no a partir del seu significat -, així com amb el món de la informàtica. La introducció ha estat escrita per Clara Lázaro i Álex Grijelmo, al càrrec dels quals ha anat el treball de la present edició. Tot seguit se’ns presenta una “ nota inicial “, on es determina que el llibre d’estil de “ El País “ conté normes d’obligat compliment per a tots els càrrecs del diari.

Si haguéssim de dividir aquest llibre d’estil, diríem que té dues parts principals, que són les que figuren a continuació de la “ nota inicial ”: trobem el “ Manual”, que exposa els principis ètics del diari i les normes de redacció, tant pel que fa a sistemes de treball com a la preparació i presentació d’originals. I, com a segona part, tenim un diccionari de paraules i un altre de sigles. Tots dos diccionaris inclouen expressions que tenen un significat ambigu, termes en idiomes diferents al castellà amb els que sovint els periodistes es troben i no saben com utilitzar. Per últim, l’apèndix inclou unes taules d’equivalència de mesures, els signes de correcció tipogràfica més freqüents i també altres dades que poden ser útils per als periodistes.

Per tant, podem concloure que el llibre d’estil de “ El País “ no s’estructura igual que el de “ El Periódico de Catalunya “: té més parts i no totes s’organitzen a manera de diccionari.

Llibres d'estil I: "El Periódico de Catalunya"

Iniciem l’anàlisi amb el llibre d'estil en català de “El Periódico de Catalunya” en la seva primera edició, publicada l'any 2002 . És interessant veure, primer, què és exactament un llibre d’estil. Al pròleg del llibre escollit s’hi diu: " (…) un llibre d’estil no és un diccionari ni una gramàtica, sinó el codi intern d’una Redacció que té per objectiu la unificació de normes professionals i lingüístiques, i la fixació de mètodes de treball i de procediments ètics per donar al mitjà de comunicació una personalitat pròpia i , en el cas dels diaris, facilitar la comprensió dels lectors i la seva identificació amb el producte que adquireixen. (...) ". Es tracta, com veiem, d’una definició força completa.

Un altre aspecte interessant del pròleg és que s’hi exposa que un llibre d’estil “ és una realitat canviant ”, de manera que moltes de les coses que apareixen en un determinat llibre d’estil, segurament seran revisades i modificades en la propera edició del mateix.

Per últim, Antonio Franco, director del diari i autor d’aquest pròleg, explica que el llibre d’estil ha de ser seguit obligatòriament per part de tots els redactors d’”El Periódico”.

Un llibre d’estil aporta homogeneïtat de tarannà i d’estil a la publicació a la qual representa.

Veiem l’estructura d’aquest primer llibre d’estil que hem triat analitzar: està configurat a partir d’entrades, com si es tractés d’un diccionari. Abans de les entrades, però, hi ha un “Avís”, on s’anuncia que el diari és respectuós amb la normativa de l’IEC, però que en adreçar-se a una comunitat també adopta els usos lingüístics habituals d’aquesta: és per això que, tant els termes que no segueixen la normativa com els estrangerismes van encapçalats per el signe “boleta” (•) a la seva entrada respectiva.

Després de l’ ”Avís”, trobem l’apartat “Convencions d’aquest llibre d’estil” on s’exposa el que significarà que, en una entrada o definició, una paraula porti asterisc, vagi en cursiva, en negreta, o porti subratllat.

Tot seguit, s’inicia el llibre d’estil pròpiament dit, classificant els termes alfabèticament i a tall de diccionari, com ja hem explicat. Tot seguit, podem observar quatre exemples d’entrades incloses en aquest llibre d’estil:

islàmic –a No és sinònim d’àrab. Hi ha països que no són àrabs i són islàmics.

loteria S’escriu en majúscula quan és una denominació oficial: Loteria Nacional, Loteria Primitiva, Loto 6 / 49.

zàping Adaptació de l’anglès zapping. Hàbit de canviar sovint de canal de televisió amb el comandament a distància: fer zàping.

Santa Coloma de Farners Capital de La Selva (Girona). El gentilici és colomenc –a i farnesenc –a.

Així doncs, ja hem vist com estructura “El Periódico de Catalunya” el seu llibre d’estil, pauta a seguir per tots els redactors d’aquest diari.

Conflictes lingüístics

Les llengües donen identitat a les diferents comunitats, àrees, grups. Fins aquí, tot seria positiu. Però no és així: en donar identitat, sovint succeeix que es generen conflictes lingüístics, que poden derivar en conflictes polítics i bèl.lics de gran magnitud.
Si cerquem conflicte lingüístic a la Viquipèdia, hi apareix un fragment interessant de remarcar:
L'evolució d'un conflicte d'aquest tipus pot abocar a la substitució lingüística per assimilació de la cultura dominant, o bé, al contrari a un reconeixement de la situació cultural del grup en desavantatge i la normalització lingüística.

Aquests serien, doncs, els possibles desenllaços davant d'un conflicte generat per llengües. Pensem en el català versus el castellà. Sembla que tot plegat ha acabat amb un reconeixement i una normalització lingüística de la llengua catalana, malgrat estar en desavantatge respecte del castellà.
Ara bé, que s'arribi a una situació de normalització de la llengua minoritària no significa que els conflictes entre els dos grups identitaris desapareixin, tal i com ens ho demostra el nostre propi dia a dia.

Aquest és l'enllaç de Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Conflicte_ling%C3%BC%C3%ADstic


Que tingueu una bona setmana!

El llibre, més enllà de Sant Jordi!

És curiós que molts catalans afirmin no ser aficionats a la lectura. Curiós perquè, el 23 d'abril sembla que tota Catalunya sigui, de cop i volta, una devoradora de llibres. Res més enllà de la realitat: per molt que comprem llibres per Sant Jordi, ho fem com a símbol d'aquella diada. La gran majoria dels exemplars adquirits acabaran en un prestatge i sense ni haver estat començats. Així doncs, estic totalment d'acord en que cal fer un replantejament, fomentant la lectura entre els més joves. És complicat, sí: actualment, hi ha moltes altres distraccions que fan que la gent perdi interés per els llibres. Però també és cert que una bona novel.la, per exemple, pot aportar a una persona més coses que no pas una estona de jugar amb la consola. Tampoc es tracta de criticar, tot pot ser beneficiós, si es fa mesuradament. El cas és que animem els altres, que ens animem a nosaltres mateixos també, a passar una estona agradable tot llegint. Cal fer el pas. I ajudar als altres a fer-lo!


Una notícia relacionada amb aquest tema: tal i com diu Tresserras, cal que el llibre vagi més enllà del Sant Jordi!

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/13137/tresserras/demana/la/desestacionalitzacio/llibre/mes/enlla/dactes/concrets/salo/llibre/sant/jordi.html


Que tingueu una feliç setmana!

Mua

"El comte Arnau"

Avui poso al blog un fragment de "El comte Arnau" de Joan Maragall, que hem de llegir a l'assignatura de Literatura Catalana I (contemporània). És el tros final i pertany a la tercera part de l'obra, una part anomenada "La fi del comte Arnau":

I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tonada
i ha redimit el pecador.
Que des de que ella l'ha cantada
ja no hi ha ànima damnada...
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
Seguiu el pla, seguiu la serra,
vila i poblat, per on vulgueu:
la cançó és fora de la terra
i ja mai més la sentireu.
Alguns diran que la sentiren;
altres ni en tenen cap record;
quins l'oblidaren, quins ni l'oïren...
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
Jo, d'una vella ja afollada
pel pes dels anys, la vaig sentir
ja sense to, a glops, trencada...
I aquella vella es va morir.
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i descantant, la redempció:
el comte Arnau tenia l'ànima
a la mercè d'una cançó.
Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.



Espero que us hagi agradat i fet pensar tant com a mi!

Un petonet i que tingueu una propera bona setmana!

Mua

L'any 2008: l'any Rodoreda

El dia 15 de novembre s'inaugurarà l'any dedicat a Mercè Rodoreda, amb l'estrena de l'obra teatral inspirada en una novel.la de l'autora: "La plaça del diamant". L'espectacle es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya del 13 de novembre al 20 de gener .
M'agradaria molt poder veure aquesta obra. De fet, amb l'assignatura de Literatura Catalana I (Contemporània) es fa una sortida al Teatre Nacional per a veure-la, tot i que el dia que s'ha elegit per a anar-hi no em va bé i no hi podré assistir. Però no ens espantem: "La plaça del Diamant" se n'anirà de gira, passant per Girona el mes de febrer. Espero no perdre-me-la llavors!
Per últim dir que l'any Rodoreda commemora el centenari del naixement de l'escriptora catalana, i que és una iniciativa de la Fundació Merè Rodoreda, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Ramon Llull.

Si voleu saber més sobre l'any Rodoreda:
http://www.mercerodoreda.cat/gc/ViewPage.action?siteNodeId=204&languageId=1&contentId=-1

I si desitgeu informar-vos sobre l'obra teatral "La plaça del Diamant":
http://www.europapress.es/00059/20071107170652/tnc-obre-lany-rodoreda-amb-adaptacio-placa-diamant.html



Bona setmana a tots i totes!


Mua

Cançó i poesia

Sovint em pregunto si podria viure sense música. Potser per a moltes persones no és quelcom massa important, però per a mi sí: la música és alegria quan la desitges, és tristesa quan la necessites, és tots els sentiments que vulguis... Sí, sovint em pregunto si podria viure sense música. I em responc a mi mateixa que no, que seria impossible, que per una banda o una altra em brollarien cançons que portaré per sempre amb mi, melodies que formen part del que sóc.
Hi ha una cosa que m'encanta de la música: les cançons que tenen lletra. Potser per la meva tendència a analitzar-ho tot, a buscar una raó de ser a tot, sempre que sento una cançó de bonica melodia, allò en què em fixo a continuació és en la lletra. Poden arribar a dir tant i tant les lletres d'una peça! Moltes vegades el que fan és que et sentis identificat amb el que diuen. D'altres, et transporten a històries que t'agradaria viure o bé que per res del món voldries que et passessin. Així, la lletra d'una cançó pot arribar a ser poesia i és per això que m'agrada tant fixar-m'hi. Us deixo la lletra d' Amor particular, una cançó d'en Lluís Llach. Diuen que la va dedicar al seu públic... però també en pots fer altres interpretacions. Veritablement, hi ha cançons que, unint melodia i lletra, aconsegueixen de ser poesia per als sentits!

Amor particular
Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència.
Però tot això serà una altra història,
ara vull agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

T'estimo...



Petons i que tingueu un bon pont!

Mua

Segona notícia

Aquí us poso dos links d'una mateixa notícia, que comentaré tot seguit:

http://elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=449451&idseccio_PK=1026&h=

http://www.europapress.es/00059/20071011205942/frankfurt-pen-club-linsitut-ramon-llull-publiquen-estudi-lestat-les-traduccions-mon.html

Tal i com es pot llegir a les dues webs, l'informe Pen titulat "Ser traduït o no ser" exposa que les obres literàries europees escrites en llengües no angleses ho tenen complicat a l'hora d'entrar al mercat nord-americà. I per què ho tenen tan difícil?
És una pregunta que cal plantejar-se. Deixant de banda que podem alegar motius com, per exemple, el fet que als EUA són molt patriòtics i prefereixin llegir llibres escrits per autors americans, cal pensar també en un motiu econòmico-lingüístic: les editorials saben que els sortirà molt més a compte publicar una obra escrita per un autor d'allí, obra que saben que serà venuda -en major o menor mesura, és clar- que no pas destinar diners a traduir un llibre escrit en llengua no anglesa. Si decidissin publicar-lo en la seva llengua original, malament rai: l'anglès és la llengua majoritària als Estats Units. Serà més fàcil, doncs, que una obra es vengui en un altre país si està redactada en la llengua que utilitza la majoria, que no pas si es manté en la llengua original.
Què passaria si un llibre escrit en català tingués pretensions d'arribar a un públic d'ampli abast geogràfic, si volgués entrar al mercat americà i a d'altres de fora de Catalunya? Hauria de procurar de ser traduït a diferents idiomes i, preferentment, a alguna de les anomenades llengües de mercat o llengües comercials, com seria el cas de l'anglès. I per què aquesta necessitat de traducció? Perquè, malauradament, es tracta de "ser traduït o no ser".


Espero els vostres comentaris!

Que tingueu una bona setmana d'octubre!

Mua

Una notícia relacionada amb temes lingüístics

Hola!

La notícia que comentaré és la que apareix tot seguit, en el link. Va ser publicada el dilluns dia 1 d'octubre de 2007 al diari Avui, dins la secció Cultura i Espectacles.

http://paper.avui.cat/article/cultura/100891/centenari/govern/
/camps/sindigna/amb/lexposicio/
/liec/valencia.html

A la notícia es reflecteix clarament un problema lingüístic: L'Institut d'Estudis Catalans ha inaugurat l'exposició Un segle de cultura i ciència als Països Catalans i el govern valencià ha mostrat les seves queixes al Ministeri de Cultura, perquè no veu correcte que València sigui suposadament inclosa sota els termes Països Catalans.
Aquesta denominació apareix en el nom donat a l'exposició de l'IEC i és, precisament, allò que ha generat polèmica. Es tracta d'una problemàtica més de les moltes que desencadena el "conflicte lingüístic i identitari" entre Catalunya i València.
Podríem dir que tot parteix de la llengua: el valencià és un dialecte del català, o bé és una llengua diferent? Malgrat que oficialment es considera el valencià com a una forma de català, hi ha diversitat d'opinions i és aquí on es genera el conflicte.
D'altra banda, i seguint en la mateixa línia, hi ha controvèrsia per l'ús dels termes Catalunya / Països Catalans. Països Catalans inclou València dins de Catalunya: és per això que el govern valencià s'ha queixat, perquè aquests termes apareixen en el títol de l'exposició de l'IEC, i ells consideren que s'hauria d'utilitzar la paraula Catalunya. Vindria a ser un intent de diferenciar la cultura i la llengua catalana de la cultura i la "llengua" valenciana per part del govern d'allí.
A partir de la notícia analitzada podem concloure el següent: la llengua, malgrat ser un instrument que genera cohesió de grup, també pot portar a importants debats, discussions i, fins i tot, conflictes de caire més greu.

Aquest ha estat el meu comentari d'una notícia lingüística!

Ens veiem a classe!

Mua

I tornem a començar una nova setmana! Els dilluns costa agafar el ritme. Fa poc que hem començat el curs i la veritat és que temps per avorrir-me no en tinc, entre la feina de la universitat i les altres coses que faig.
A l'assignatura de Literatura catalana I (contemporània) estem llegint Canigó de Jacint Verdaguer, que podem situar dins del moviment de la Renaixença (s. XIX). És un llibre de poesia, de gènere èpic i romàntic. Suposo que molts de vosaltres ja sabeu de quina obra es tracta. A primer de Batxillerat, ara fa uns quatre anys, també era una de les lectures a realitzar durant el curs. És curiós: recordo que de la meva primera lectura de Canigó no me'n vaig endur una imatge massa bona. En canvi, ahir, quan vaig acabar-la per segon cop, vaig pensar: m'ha agradat. Com pot ser que davant d'un mateix text m'hagi succeït això? Després de reflexionar-hi penso que es deu a les circumstàncies: no és el mateix llegir un llibre amb 17 anys que amb 20, com tampoc serà igual la impressió que podré tenir de Canigó si torno a llegir-lo d'aquí tres anys més. El lèxic de l'obra és complicat, així com també la comprensió de molts dels versos requereix d'un esforç considerable. Potser ara, amb tres anys més de bagatge, se m'ha fet més plaent i entenedor tot plegat. Deu ser que, amb el temps, maduro. I sense adonar-me'n...

Us deixo amb la part de Canigó que més m'ha agradat. És el cant de Gentil, que es troba dins del cant VII: Desencantament. M'agrada especialment l'última estrofa:

Amor, amor, on me pujares?
on sou, amics? on sou, mos pares?
i jo mateix, digau-me, on só?
Digues-m'ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.

I tu, ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l'infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!

¿Què se me'n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta'm vers on surt com poncella
que s'esbadella
pel firmament.

Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l'or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d'estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.

Puja'm amunt, de branca en branca,
des d'on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d'or;
puja'm amunt, i amunt encara,
mostra'm la cara
del Criador.

Mes si jo et tinc, per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar!

Tot en un mot...

Hola novament!
És ben estrany com la llengua ens dóna recursos per a expressar tantes coses... De vegades sembla impossible poder arribar a dir tant a algú amb un sol mot, amb una sola frase...
La poesia m'agrada perquè hi pots expressar, directa o indirectament, experiències viscudes, històries que t'han cridat l'atenció i que han succeït a gent del teu entorn o, simplement, sensacions, sentiments, encara que no els estiguis vivint en pròpia pell. Crec que és una manera artística d'utilitzar la llengua. No escric poesia amb regularitat, seré sincera. Però em sembla que ho faré, em pica la curiositat. No tinc afany de ser poeta, els meus escrits són molt senzills. Però m'agraden. M'agraden perquè en cadascun d'ells hi ha un trosset de mi...

Ser viu i no sentir.
No parlen, no pregunten...
Ja no els queda res.

Ser viu i no sentir.
Ser viu i no sentir,
tan sols això.

Breus moments, ja lluny.
Dies absents, només vius en la ment.
Oblidar o recordar?

El darrer instant:
Ulls melancòlics. Mirades. Nostàlgia.
El destí, burleta, sentenciava.

Ser viu i no sentir.
Cors trencats...
Cal fer camí.


Feliç cap de setmana a tots!

La meva terra és el mar...

Hola a tothom!

Amb la intenció de no deixar el blog inactiu durant molts dies m'he proposat renovar-lo els dilluns i els divendres. I per què començo el meu segon comentari exposant, precisament, això? Doncs perquè tot sovint sembla que els bons propòsits imposen més si se'n deixa constància escrita i pública en algun indret! ;)
Bé, explicat el meu objectiu, m'agradaria parlar-vos avui de la música en català:
Aquest cap de setmana era Festa Major al meu poble, Santa Coloma de Farners. El dissabte, a la zona de barraques, tocaven Els Pets i Lax'n'busto. Van ser uns concerts genials i que van desprendre certa emotivitat: ambdós grups es van elogiar mútuament perquè després de molts anys sense compartir escenari, aquella nit ho feien.
El concert que em va agradar més va ser el dels Lax'n'busto. A part d'interpretar els temes més emblemàtics de la formació, també tocaren les cançons del nou disc. Sí: no fa massa mesos van treure al mercat el disc Relax (2007). El cantant no és el que havien tingut durant més de vint anys, en Pemi. Ara la veu la hi posa en Salva, però s'ha de dir que ho fa increïblement bé -tot i que això és qüestió de gustos-.
Al panorama musical català hi imperen, en l'actualitat, els grups. I l'estil en el que s'emmarquen la majoria és el rock o pop-rock. Són grups com Els Pets i Lax'n'busto, consolidats i amb uns bons índexs de vendes, els qui duen la nostra llengua a indrets on fa uns anys ningú s'hauria imaginat que hi tingués cabuda.
Així doncs, la música en català és un bon vehicle de promoció lingüística. Ara bé, lluny dels cantants internacionals i de la música comercial en anglès o castellà, que abarquen un públic més ampli sobretot per qüestions de major comprensió lingüística i globalització, la nostra música és realista: sap que el seu públic principal és el de Catalunya. Però això no significa que tingui menys valor que d'altres de més pretensioses, al contrari: ens identifica com a poble i això és el que li dóna vida. Potser no és important per al món, però és important per a nosaltres.
Dissabte a la nit vaig sentir una cosa que feia temps havia perdut: la il.lusió per un grup, les ganes de conèixer-ne millor la seva trajectòria i les seves cançons. I penso que no és casualitat que aquesta il.lusió sigui per un grup que canta en català. Per un grup que canta en la llengua amb la qual penso, m'expresso i, en definitiva, visc.

Gràcies per llegir aquest segon comentari, si és que ho heu fet! A veure què en penseu!

Per acabar us deixo una poesia que vaig escriure fa uns mesos. M'agrada! Ja n'aniré fent de noves!

Mira la lluna. No ho veus? Plora.
Per a ella, res era impossible...
Però arribà un núvol i posà límit a la seva claror.
Ja no brillava com abans...
li havien tallat les ales.

Mira la lluna. Recorda aquella nit,
en que jugaves a comptar els estels que l'acariciaven.
Aquella nit perfecta,
quan la lluna encara tenia ales i volava fins a tu...
fins a mi...




Mua

Un nou blog!

Seria bonic poder dir que m'inicio en aquest món dels blogs de manera totalment voluntària. Però, si bé sempre m'havia picat la curiositat de fer-ho, començo avui la meva pàgina personal com a element avaluable de l'assignatura de Llengua II. Així doncs, la creació del blog pot semblar forçada i, de fet, ho és. Però escriure m'agrada molt i espero anar actualitzant i publicant nous comentaris fins i tot ja acabada l'assignatura.
Potser el més adient per a començar una pàgina personal és presentar-me: em dic Raquel, tinc vint anys i estudio Història a la Universitat de Girona on, a la vegada, curso el grau de Comunicació Cultural dins del qual s'inclou Llengua II.

Espero que comenteu força i que els escrits que vagi penjant us resultin interessants. Intentaré tractar temes diversos però que tinguin alguna relació amb la llengua, ja que això és el que se'ns demana a l'assignatura.