Hola novament!
És ben estrany com la llengua ens dóna recursos per a expressar tantes coses... De vegades sembla impossible poder arribar a dir tant a algú amb un sol mot, amb una sola frase...
La poesia m'agrada perquè hi pots expressar, directa o indirectament, experiències viscudes, històries que t'han cridat l'atenció i que han succeït a gent del teu entorn o, simplement, sensacions, sentiments, encara que no els estiguis vivint en pròpia pell. Crec que és una manera artística d'utilitzar la llengua. No escric poesia amb regularitat, seré sincera. Però em sembla que ho faré, em pica la curiositat. No tinc afany de ser poeta, els meus escrits són molt senzills. Però m'agraden. M'agraden perquè en cadascun d'ells hi ha un trosset de mi...
Ser viu i no sentir.
No parlen, no pregunten...
Ja no els queda res.
Ser viu i no sentir.
Ser viu i no sentir,
tan sols això.
Breus moments, ja lluny.
Dies absents, només vius en la ment.
Oblidar o recordar?
El darrer instant:
Ulls melancòlics. Mirades. Nostàlgia.
El destí, burleta, sentenciava.
Ser viu i no sentir.
Cors trencats...
Cal fer camí.
Feliç cap de setmana a tots!
1 comentari:
Sincerament, aquesta poesia m'ha agradat molt! Retrata una forma de ser que t'anihila per dins, que et buida de vida. Una forma de viure o més aviat de no viure.
Felicitats per la poesia i endavant amb el bloc!
Una abraçada i fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada