dimecres, 31 d’octubre del 2007

Cançó i poesia



Sovint em pregunto si podria viure sense música. Potser per a moltes persones no és quelcom massa important, però per a mi sí: la música és alegria quan la desitges, és tristesa quan la necessites, és tots els sentiments que vulguis... Sí, sovint em pregunto si podria viure sense música. I em responc a mi mateixa que no, que seria impossible, que per una banda o una altra em brollarien cançons que portaré per sempre amb mi, melodies que formen part del que sóc.
Hi ha una cosa que m'encanta de la música: les cançons que tenen lletra. Potser per la meva tendència a analitzar-ho tot, a buscar una raó de ser a tot, sempre que sento una cançó de bonica melodia, allò en què em fixo a continuació és en la lletra. Poden arribar a dir tant i tant les lletres d'una peça! Moltes vegades el que fan és que et sentis identificat amb el que diuen. D'altres, et transporten a històries que t'agradaria viure o bé que per res del món voldries que et passessin. Així, la lletra d'una cançó pot arribar a ser poesia i és per això que m'agrada tant fixar-m'hi. Us deixo la lletra d' Amor particular, una cançó d'en Lluís Llach. Diuen que la va dedicar al seu públic... però també en pots fer altres interpretacions. Veritablement, hi ha cançons que, unint melodia i lletra, aconsegueixen de ser poesia per als sentits!


Amor particular
Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència.
Però tot això serà una altra història,
ara vull agraïr-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne,
t'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

T'estimo...




Petons i que tingueu un bon pont!

Mua

dissabte, 13 d’octubre del 2007

Segona notícia



Aquí us poso dos links d'una mateixa notícia, que comentaré tot seguit:

http://elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=449451&idseccio_PK=1026&h=





http://www.europapress.es/00059/20071011205942/frankfurt-pen-club-linsitut-ramon-llull-publiquen-estudi-lestat-les-traduccions-mon.html


Tal i com es pot llegir a les dues webs, l'informe Pen titulat "Ser traduït o no ser" exposa que les obres literàries europees escrites en llengües no angleses ho tenen complicat a l'hora d'entrar al mercat nord-americà. I per què ho tenen tan difícil?
És una pregunta que cal plantejar-se. Deixant de banda que podem alegar motius com, per exemple, el fet que als EUA són molt patriòtics i prefereixin llegir llibres escrits per autors americans, cal pensar també en un motiu econòmico-lingüístic: les editorials saben que els sortirà molt més a compte publicar una obra escrita per un autor d'allí, obra que saben que serà venuda -en major o menor mesura, és clar- que no pas destinar diners a traduir un llibre escrit en llengua no anglesa. Si decidissin publicar-lo en la seva llengua original, malament rai: l'anglès és la llengua majoritària als Estats Units. Serà més fàcil, doncs, que una obra es vengui en un altre país si està redactada en la llengua que utilitza la majoria, que no pas si es manté en la llengua original.
Què passaria si un llibre escrit en català tingués pretensions d'arribar a un públic d'ampli abast geogràfic, si volgués entrar al mercat americà i a d'altres de fora de Catalunya? Hauria de procurar de ser traduït a diferents idiomes i, preferentment, a alguna de les anomenades llengües de mercat o llengües comercials, com seria el cas de l'anglès. I per què aquesta necessitat de traducció? Perquè, malauradament, es tracta de "ser traduït o no ser".


Espero els vostres comentaris!

Que tingueu una bona setmana d'octubre!

Mua

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Una notícia relacionada amb temes lingüístics


Hola!

La notícia que comentaré és la que apareix tot seguit, en el link. Va ser publicada el dilluns dia 1 d'octubre de 2007 al diari Avui, dins la secció Cultura i Espectacles.

http://paper.avui.cat/article/cultura/100891/centenari/govern/
/camps/sindigna/amb/lexposicio/
/liec/valencia.html


A la notícia es reflecteix clarament un problema lingüístic: L'Institut d'Estudis Catalans ha inaugurat l'exposició Un segle de cultura i ciència als Països Catalans i el govern valencià ha mostrat les seves queixes al Ministeri de Cultura, perquè no veu correcte que València sigui suposadament inclosa sota els termes Països Catalans.
Aquesta denominació apareix en el nom donat a l'exposició de l'IEC i és, precisament, allò que ha generat polèmica. Es tracta d'una problemàtica més de les moltes que desencadena el "conflicte lingüístic i identitari" entre Catalunya i València.
Podríem dir que tot parteix de la llengua: el valencià és un dialecte del català, o bé és una llengua diferent? Malgrat que oficialment es considera el valencià com a una forma de català, hi ha diversitat d'opinions i és aquí on es genera el conflicte.
D'altra banda, i seguint en la mateixa línia, hi ha controvèrsia per l'ús dels termes Catalunya / Països Catalans. Països Catalans inclou València dins de Catalunya: és per això que el govern valencià s'ha queixat, perquè aquests termes apareixen en el títol de l'exposició de l'IEC, i ells consideren que s'hauria d'utilitzar la paraula Catalunya. Vindria a ser un intent de diferenciar la cultura i la llengua catalana de la cultura i la "llengua" valenciana per part del govern d'allí.
A partir de la notícia analitzada podem concloure el següent: la llengua, malgrat ser un instrument que genera cohesió de grup, també pot portar a importants debats, discussions i, fins i tot, conflictes de caire més greu.

Aquest ha estat el meu comentari d'una notícia lingüística!

Ens veiem a classe!

Mua


dilluns, 1 d’octubre del 2007


I tornem a començar una nova setmana! Els dilluns costa agafar el ritme. Fa poc que hem començat el curs i la veritat és que temps per avorrir-me no en tinc, entre la feina de la universitat i les altres coses que faig.
A l'assignatura de Literatura catalana I (contemporània) estem llegint Canigó de Jacint Verdaguer, que podem situar dins del moviment de la Renaixença (s. XIX). És un llibre de poesia, de gènere èpic i romàntic. Suposo que molts de vosaltres ja sabeu de quina obra es tracta. A primer de Batxillerat, ara fa uns quatre anys, també era una de les lectures a realitzar durant el curs. És curiós: recordo que de la meva primera lectura de Canigó no me'n vaig endur una imatge massa bona. En canvi, ahir, quan vaig acabar-la per segon cop, vaig pensar: m'ha agradat. Com pot ser que davant d'un mateix text m'hagi succeït això? Després de reflexionar-hi penso que es deu a les circumstàncies: no és el mateix llegir un llibre amb 17 anys que amb 20, com tampoc serà igual la impressió que podré tenir de Canigó si torno a llegir-lo d'aquí tres anys més. El lèxic de l'obra és complicat, així com també la comprensió de molts dels versos requereix d'un esforç considerable. Potser ara, amb tres anys més de bagatge, se m'ha fet més plaent i entenedor tot plegat. Deu ser que, amb el temps, maduro. I sense adonar-me'n...

Us deixo amb la part de Canigó que més m'ha agradat. És el cant de Gentil, que es troba dins del cant VII: Desencantament. M'agrada especialment l'última estrofa:


Amor, amor, on me pujares?
on sou, amics? on sou, mos pares?
i jo mateix, digau-me, on só?
Digues-m'ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.

I tu, ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l'infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!

¿Què se me'n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta'm vers on surt com poncella
que s'esbadella
pel firmament.

Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l'or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d'estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.

Puja'm amunt, de branca en branca,
des d'on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d'or;
puja'm amunt, i amunt encara,
mostra'm la cara
del Criador.

Mes si jo et tinc, per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar!