I tornem a començar una nova setmana! Els dilluns costa agafar el ritme. Fa poc que hem començat el curs i la veritat és que temps per avorrir-me no en tinc, entre la feina de la universitat i les altres coses que faig.
A l'assignatura de Literatura catalana I (contemporània) estem llegint Canigó de Jacint Verdaguer, que podem situar dins del moviment de la Renaixença (s. XIX). És un llibre de poesia, de gènere èpic i romàntic. Suposo que molts de vosaltres ja sabeu de quina obra es tracta. A primer de Batxillerat, ara fa uns quatre anys, també era una de les lectures a realitzar durant el curs. És curiós: recordo que de la meva primera lectura de Canigó no me'n vaig endur una imatge massa bona. En canvi, ahir, quan vaig acabar-la per segon cop, vaig pensar: m'ha agradat. Com pot ser que davant d'un mateix text m'hagi succeït això? Després de reflexionar-hi penso que es deu a les circumstàncies: no és el mateix llegir un llibre amb 17 anys que amb 20, com tampoc serà igual la impressió que podré tenir de Canigó si torno a llegir-lo d'aquí tres anys més. El lèxic de l'obra és complicat, així com també la comprensió de molts dels versos requereix d'un esforç considerable. Potser ara, amb tres anys més de bagatge, se m'ha fet més plaent i entenedor tot plegat. Deu ser que, amb el temps, maduro. I sense adonar-me'n...

Us deixo amb la part de Canigó que més m'ha agradat. És el cant de Gentil, que es troba dins del cant VII: Desencantament. M'agrada especialment l'última estrofa:

Amor, amor, on me pujares?
on sou, amics? on sou, mos pares?
i jo mateix, digau-me, on só?
Digues-m'ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.

I tu, ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l'infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!

¿Què se me'n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta'm vers on surt com poncella
que s'esbadella
pel firmament.

Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l'or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d'estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.

Puja'm amunt, de branca en branca,
des d'on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d'or;
puja'm amunt, i amunt encara,
mostra'm la cara
del Criador.

Mes si jo et tinc, per què m'enyoro?;
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l'home és una mar,
tot l'univers no l'ompliria;
Griselda mia,
deixa'm plorar!