Tercera notícia

Les qüestions lingüístiques que porten tot sovint al debat i a la discòrdia afecten àmbits tan rars com els de l'oci i, concretament, el de jocs de taula. Un exemple el trobem en l'aturada de la venda del Trivial Pursuit Catalunya, un joc de preguntes i respostes sobre la Història de Catalunya i altres temàtiques relacionades amb la Comunitat Autònoma.
I per què s'ha aturat la venda d'aquest producte? Doncs perquè en algunes de les respostes que s'hi donen, hi figuren alguns pobles de les Illes Balears com a pobles de Catalunya. Així, davant la reacció d'aquells balears que no es consideren "catalans", la decisió més senzilla és deixar de vendre el producte.
El problema d'arrel és el de definir què inclou el terme "Països Catalans", si realment existeix aquest concepte, o si, dins de "Catalunya" s'hi pot incloure València, Aragó i les Illes Balears. Tot plegat genera polèmica i, com que no hi ha acord, es produeixen fets com el que ha succeït amb el Trivial Pursuit Catalunya.
Potser una alternativa seria treure del joc les preguntes compromeses, o bé elaborar dues versions del producte: una en la qual s'incloguessin, dins de Catalunya, les Illes Balears, València i Aragó; i una altra en la qual es fes tot el contrari. Cadascú podria comprar la versió que més s'adigués a la seva ideologia i tots contents. O convindria arribar a un acord a l'entorn del problema? La pregunta és: realment algun dia s'arribarà a una concòrdia a l'entorn dels límits territorials catalans? És possible trobar solucions?



Aquesta és la notícia al voltant de la qual he reflexionat:
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/16653/aturen/la/venda/trivial/pursuit/catalunya/despres/detectar/pobles/balears/son/considerats/catalans.html


Feliç 2008 a tothom!

Petonets!

Mua

Que tingueu unes bones festes!

El motiu de la renovació d'avui és desitjar-vos a tots els companys de Llengua II unes bones festes. Us deixo amb el poema "Torna Nadal", de Miquel Martí i Pol, que m'ha agradat molt. Parla d'anar més enllà del consumisme que existeix en aquestes dates, de preguntar-nos allò que de debò importa.

L'arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?



Mua

Vídeo

Hola!
A través del youtube he aconseguit penjar el vídeo de la pràctica. Després de més problemes amb la presentació d'aquest treball, crec que finalment ho he solucionat. Ànims a tots els que també heu tingut entrebancs!

Un poesia de Pitarra

Espero que us agradi aquesta poesia de Serafí Pitarra (Frederic Soler). És la història de dos pares. Cadascun d'aquests pares té un fill i l'estima amb bogeria. Un pare és humà. L'altre pare és un ocell. Però l'amor que senten és igual de gran. Us deixo amb el poema:


LO PASTOR I ELS GAFARRONS

I

Lo pastor té malaltó
un fill seu molt estimat:
és un nin, un infantó
que ell l’estima ab la passió
d’amor de pare cegat.

Matí de casa ha sortit
deixant-lo en son bressolet,
i a pastorar va ab neguit,
que, si és mort son fill petit,
no hi ha al món dol com aquet.

Per quan estigui milló’
un gran pler li pensa dar;
vol agafà’ un gafarró
i donar-lo a l’infantó
quan se comenci a llevar.

Ab l’afany d’aquest intent,
per poder-li l’aucell dur
una gàbia li va fent,
i envesca un roure, creient
que aixís té l’aucell segur.

A dalt del roure envescat
va volar al punt l’aucell,
i al punt s’hi trobà caçat;
era un gafarró novell
pintadet com esmaltat.

Just a l’arbre es va sentir
enganxat a un branquilló,
ja no va poder fugir
i es posà a cridà’ i delir
que donava compassió.

Lo pobre gafarró vell
l’estimava ab amor pur
i, volant dret aon era ell,
va fer quant pot fe’ un aucell
per lliurà’ un fill ben segur.

Tot en va. Prompte el pastor,
a dalt del roure pujant,
prengué al fill de son amor,
que va despedí’, ab dolor,
lo gafarró vell, piulant.

II

Han passat cinc jorns o sis
des que el gafarró fou pres,
i d’un mas sobre el pedrís
malaltet i enyoradís
dins sa gàbia jau malmès.

Son pare, el gafarró vell,
aigua al bec i grans li du,
que també és pare un aucell,
i el voldria veure ab ell
lliure aprop i al bosc segú’.

Al mateix temps, un bressol
una mare està gronxant,
i el pastor, ple el cor de dol,
veu plorant i ab desconsol
que el seu fill està finant.

I mentre el nin va morint,
panteixant se mor l’aucell,
i el pastor ho veu sufrint,
com morir son fill, patint,
veu també el gafarró vell.

I una tarde, cap al tard,
quan s’enfonsa al mar lo sol,
va voler un trist atzar
que, del mas en una part,
lo pastor plorés son dol,

mentres lo gafarró vell,
panteixant i condolgut,
plorava, ab son cor d’aucell,
al gafarronet novell
que la Mort s’havia endut.

I com que aucell i pastor
eren dos pares amants,
si l’un bo, l’altre mellor,
expressant son viu dolor,
l’un ab plor i l’altre ab cants,

sense véurer lo perill
que els duia el blasfemar seu,
deien ab son cor senzill:
«Per què Déu m’ha mort lo fill?»

Frederic SOLER, Poesias, Biblioteca Popular Catalana, Barcelona, 1893.

Bona setmana a tots i totes!

Mua

Una frase molt encertada

Avui poso una frase que he trobat i que m'ha agradat molt:

"Llegir sense reflexionar és com menjar sense digerir".

I és ben veritat: llegir sense assaborir allò que es llegeix és equivalent a no llegir. Per això és tan difícil llegir quelcom que no ens agrada i, com a mecanisme, ho llegim sense parar-nos-hi a reflexionar. Per tant, el millor és quan llegeixes un text que t'agrada i t'atrau. Només aleshores hi trobes el gust, el gust per la lectura, el gust per anar més enllà i continuar llegint.

Bona setmana i ànims a tots amb els treballs i els exàmens!

Mua

L'elaboració del vídeo

L'escrit d'avui el dedicaré a explicar-vos com he realitzat el vídeo per a la pràctica de l'assignatura: després de molts intents frustrats i d'hores i més hores a l'aula d'autoaprenentatge de la facultat, vaig decidir desistir d'utilitzar l'audacity i optar per gravar l'àudio amb l'mp3, unint, ja directament, música de fons amb veu. Vaig seleccionar imatges d'internet i les vaig introduir al programa Windows Movie Maker, com també hi vaig introduir el so prèviament gravat. Vaig usar el Windows Movie Maker amb la intenció de poder penjar el vídeo al blog, però ocupa massa espai i m'ha resultat impossible enllaçar-vos-lo. Així doncs, l'hauré d'entregar personalment i en mà al nostre professor J. Mascarella.

El vídeo, que consta d'un text pertanyent a "El mundo de Leland", pretén ser una sàtira o reflexió punyent a l'entorn del que passa en aquest extrany món on vivim: passen coses que ens agradaria que mai haguessin passat... però: què fem per evitar que succeeixin? La resposta, sovint, és: res.



Una abraçada i disculpes per no poder mostrar-vos el vídeo que, després de tants esforços, ja he finalitzat!



Petonets!



Mua

Llibres d'estil II: "El País"

El segon llibre d’estil que veurem és el del diari “ El País “, en la seva dinovena edició, publicada l’any 2002. Fixem-nos en el primer dels tres pròlegs que s’inclouen (el que acompanyava a l'edició de 2002), escrit per Jesús Ceberio, director del diari: podem destacar que s’hi diu que, si bé el capítol primer del llibre exposa detalladament les obligacions dels periodistes davant de situacions de conflicte d’interessos, altres capítols referits a normes tipogràfiques efímeres s’han simplificat – per tal de no confondre els lectors del diari amb tantes instruccions -. També es parla del capítol en forma de diccionari, el més ampli, que ha experimentat moltes modificacions. Aquest capítol vol facilitar als redactors del diari unes normes unitàries sobre el lèxic relacionat amb les noves tecnologies de la informació, com també estabilitzar paraules no del tot normalitzades. Per últim, el pròleg vol deixar molt clar que aquesta nova edició no varia en principis ni criteris respecte a la primera versió publicada l’any 1977. El llibre d’estil de “ El País “ pretén, tal i com es diu, ser una eina útil per als seus lectors, de manera que puguin mesurar, dia a dia, la qualitat que els ofereix el diari.

Del pròleg a la segona edició (any 1980) i a la tercera edició (1990), inclosos també en aquest llibre, destacarem la definició que es dóna, de “llibre d’estil” al pròleg de 1980: “Un libro de estilo no es una gramática ni un diccionario al uso. Es simplemente el código interno de una Redacción de cualquier medio informativo, que trata de unificar sistemas y formas expresivas con el fin de dar personalidad al propio medio y facilitar la tarea del lector en el caso de los periódicos. “ (…)

Tal i com podem apreciar, la definició donada per “ El País ” difereix poc de la que vam veure en el llibre d’estil de “ El Periódico de Catalunya “.

A continuació, i després dels tres pròlegs, trobem la introducció, on s’explica que, davant l’explosió de nous termes a les pàgines dels diaris, el present llibre d’estil inclou molts mots nous, sovint d’origen anglosaxó. Es diu també que moltes de les modificacions introduïdes en el lèxic d’aquesta edició estan relacionades amb els “falsos amics” – traduccions de paraules estrangeres segons el seu so, i no a partir del seu significat -, així com amb el món de la informàtica. La introducció ha estat escrita per Clara Lázaro i Álex Grijelmo, al càrrec dels quals ha anat el treball de la present edició. Tot seguit se’ns presenta una “ nota inicial “, on es determina que el llibre d’estil de “ El País “ conté normes d’obligat compliment per a tots els càrrecs del diari.

Si haguéssim de dividir aquest llibre d’estil, diríem que té dues parts principals, que són les que figuren a continuació de la “ nota inicial ”: trobem el “ Manual”, que exposa els principis ètics del diari i les normes de redacció, tant pel que fa a sistemes de treball com a la preparació i presentació d’originals. I, com a segona part, tenim un diccionari de paraules i un altre de sigles. Tots dos diccionaris inclouen expressions que tenen un significat ambigu, termes en idiomes diferents al castellà amb els que sovint els periodistes es troben i no saben com utilitzar. Per últim, l’apèndix inclou unes taules d’equivalència de mesures, els signes de correcció tipogràfica més freqüents i també altres dades que poden ser útils per als periodistes.

Per tant, podem concloure que el llibre d’estil de “ El País “ no s’estructura igual que el de “ El Periódico de Catalunya “: té més parts i no totes s’organitzen a manera de diccionari.

Llibres d'estil I: "El Periódico de Catalunya"

Iniciem l’anàlisi amb el llibre d'estil en català de “El Periódico de Catalunya” en la seva primera edició, publicada l'any 2002 . És interessant veure, primer, què és exactament un llibre d’estil. Al pròleg del llibre escollit s’hi diu: " (…) un llibre d’estil no és un diccionari ni una gramàtica, sinó el codi intern d’una Redacció que té per objectiu la unificació de normes professionals i lingüístiques, i la fixació de mètodes de treball i de procediments ètics per donar al mitjà de comunicació una personalitat pròpia i , en el cas dels diaris, facilitar la comprensió dels lectors i la seva identificació amb el producte que adquireixen. (...) ". Es tracta, com veiem, d’una definició força completa.

Un altre aspecte interessant del pròleg és que s’hi exposa que un llibre d’estil “ és una realitat canviant ”, de manera que moltes de les coses que apareixen en un determinat llibre d’estil, segurament seran revisades i modificades en la propera edició del mateix.

Per últim, Antonio Franco, director del diari i autor d’aquest pròleg, explica que el llibre d’estil ha de ser seguit obligatòriament per part de tots els redactors d’”El Periódico”.

Un llibre d’estil aporta homogeneïtat de tarannà i d’estil a la publicació a la qual representa.

Veiem l’estructura d’aquest primer llibre d’estil que hem triat analitzar: està configurat a partir d’entrades, com si es tractés d’un diccionari. Abans de les entrades, però, hi ha un “Avís”, on s’anuncia que el diari és respectuós amb la normativa de l’IEC, però que en adreçar-se a una comunitat també adopta els usos lingüístics habituals d’aquesta: és per això que, tant els termes que no segueixen la normativa com els estrangerismes van encapçalats per el signe “boleta” (•) a la seva entrada respectiva.

Després de l’ ”Avís”, trobem l’apartat “Convencions d’aquest llibre d’estil” on s’exposa el que significarà que, en una entrada o definició, una paraula porti asterisc, vagi en cursiva, en negreta, o porti subratllat.

Tot seguit, s’inicia el llibre d’estil pròpiament dit, classificant els termes alfabèticament i a tall de diccionari, com ja hem explicat. Tot seguit, podem observar quatre exemples d’entrades incloses en aquest llibre d’estil:

islàmic –a No és sinònim d’àrab. Hi ha països que no són àrabs i són islàmics.

loteria S’escriu en majúscula quan és una denominació oficial: Loteria Nacional, Loteria Primitiva, Loto 6 / 49.

zàping Adaptació de l’anglès zapping. Hàbit de canviar sovint de canal de televisió amb el comandament a distància: fer zàping.

Santa Coloma de Farners Capital de La Selva (Girona). El gentilici és colomenc –a i farnesenc –a.

Així doncs, ja hem vist com estructura “El Periódico de Catalunya” el seu llibre d’estil, pauta a seguir per tots els redactors d’aquest diari.

Conflictes lingüístics

Les llengües donen identitat a les diferents comunitats, àrees, grups. Fins aquí, tot seria positiu. Però no és així: en donar identitat, sovint succeeix que es generen conflictes lingüístics, que poden derivar en conflictes polítics i bèl.lics de gran magnitud.
Si cerquem conflicte lingüístic a la Viquipèdia, hi apareix un fragment interessant de remarcar:
L'evolució d'un conflicte d'aquest tipus pot abocar a la substitució lingüística per assimilació de la cultura dominant, o bé, al contrari a un reconeixement de la situació cultural del grup en desavantatge i la normalització lingüística.

Aquests serien, doncs, els possibles desenllaços davant d'un conflicte generat per llengües. Pensem en el català versus el castellà. Sembla que tot plegat ha acabat amb un reconeixement i una normalització lingüística de la llengua catalana, malgrat estar en desavantatge respecte del castellà.
Ara bé, que s'arribi a una situació de normalització de la llengua minoritària no significa que els conflictes entre els dos grups identitaris desapareixin, tal i com ens ho demostra el nostre propi dia a dia.

Aquest és l'enllaç de Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Conflicte_ling%C3%BC%C3%ADstic


Que tingueu una bona setmana!